La veritat darrere dels Frikiing Days que ningú coneix… i per això la realitat corre perill
S’ha d’explicar.
I aquest és el moment.
Perquè la realitat que coneixes corre perill.
Els Eraser estan a punt d’aconseguir-ho. Per primera vegada en segles, són a un pas de la victòria. Els Guardians ho senten. Eterium s’afebleix. L’ORUM batega cada vegada amb menys força. I si ningú entén què està passant realment… aviat serà massa tard.
Però comencem pel principi.
Perquè tota història que mereixi ser anomenada com a tal té un principi.
I aquest és el principi.
Abans dels Guardians.
Abans de l’ORUM.
Abans fins i tot de la Vall d’Andorra.
Existia un altre pla.
No era a dalt ni a baix.
No era cel ni inframón.
No pertanyia al món físic.
Era pensament pur.
L’anomenaven Eterium.
Allà naixien les històries abans de ser explicades. Les criatures fantàstiques existien abans de ser dibuixades. Els universos esperaven abans de ser escrits. Era el lloc on tota imaginació humana tenia el seu origen.
Els antics Guardians entenien una cosa que la nostra civilització va oblidar fa molt de temps:
La imaginació no és una evasió.
És una força capaç d’alterar la realitat.
Cada somni estrany.
Cada heroi inventat.
Cada criatura impossible.
Cada saga que alguna vegada va emocionar la humanitat…
Prové d’Eterium.
La teva ment no crea sola.
Connecta.
Quan els Éssers de la Imaginació van comprendre que la humanitat començava a perdre aquesta connexió, van deixar una clau al nostre pla.
No una arma.
No un llibre sagrat.
No una profecia.
Un símbol.
L’ORUM.
Un triangle incomplet tallat en pedra, travessat per cadenes daurades invisibles i una flor central de sis pètals. Una estructura impossible capaç de connectar ambdós mons.
Però l’ORUM mai podia ser activat per una sola persona.
Necessitava una cosa molt més poderosa:
La imaginació col·lectiva.
Milers de ments somiant al mateix temps.
Milers de persones vibrant juntes.
Creant. Jugant. Sentint.
Per això van néixer els Guardians.
I per això també va néixer l’enemic.
El seu nom era Kael Viremont.
El deixeble més brillant de l’Orde.
Però allà on els altres veien creativitat, ell hi veia caos. Allà on els altres trobaven emoció, ell hi veia feblesa. Kael creia que la imaginació era l’origen del sofriment humà.
Volia controlar-la.
Va intentar activar l’ORUM mitjançant lògica, càlcul i perfecció matemàtica. Però va fracassar. Perquè l’ORUM no respon a la ment freda.
Respon a l’ànima que encara sap somiar.
I va ser llavors quan Kael va comprendre una cosa aterridora:
Si no podia controlar la imaginació… podia destruir allò que l’alimentava.
Així van néixer els Eraser.
Els Oblidadors.
MMolts creuen que el gran conflicte es lliura amb armes.
No entenen res.
Els Eraser no volen destruir ciutats. Volen una cosa molt pitjor: un món incapaç d’imaginar.
Per això van saturar la realitat amb soroll constant. Històries buides. Contingut ràpid. Distracció infinita. Fantasia superficial sense emoció autèntica.
Perquè quan tot sembla fantàstic… res no ho és realment.
I si la humanitat deixa d’imaginar amb intensitat…
Eterium desapareix.
Aquí és on has d’entendre la veritat que ningú fora de l’Orde coneix.
Els Frikiing Days Andorra mai van ser només un esdeveniment.
Van ser una tapadora.
Una Congregació.
El ritual modern creat pels Guardians per reunir milers de portadors de l’ADN FREAK sense despertar sospites.
Cada cosplay.
Cada partida.
Cada conversa sobre anime, videojocs o fantasia.
Cada artista.
Cada fan emocionat.
Genera energia.
I quan prou Real Freaks es reuneixen en un mateix lloc… l’ORUM desperta.
Les cadenes invisibles tornen a bategar.
Eterium respira una altra vegada.
Però aquest any és diferent.
Els Guardians ho saben.
Els Eraser són més a prop que mai. Han après a infiltrar-se a les xarxes, a les narratives, als algoritmes i a l’entreteniment buit. Ja no ataquen des de les ombres.
Ara ataquen des de dins de l’atenció humana.
I si algun dia la Congregació falla… si no es reuneix prou imaginació col·lectiva… la connexió amb Eterium podria tancar-se per sempre.
Aquell dia, el món continuarà funcionant.
La gent anirà a treballar.
Les pantalles continuaran enceses.
Les ciutats seguiran dempeus.
Però alguna cosa haurà mort.
La capacitat humana de somiar.
I llavors els Eraser hauran vençut.